Tardor

La tardor és l’època que més m’estime de l’any, però ja no és el que era. Ja no hi queden gaires coses on inspirar-se, ja no es pot gaudir del vent, i la pluja al mig d’un camp.

Què és la tardor?
On són aquells grocs camps?
Aquells on els arbres despullats
i una verda herba és l’únic contrast?

Aquells dies ennuvolats
de fort vent
de pluja
i de tempesta…
Els enyore!

Ai, si tots els dies fossen així!
Però no ho són.

El lloc on abans un cor hi era,
ara és una finca.
El vell i polsegós camí
és ara un carrer ple de cotxes.
Aquell despullat roure que fort resistia
és ara una prima i morta palmera.

Què hem fet?
On són ara aquells marrons turons?
Són allà plens de xalets!
On són tots els animals que allà hi eren?
Extingits!

Ens hem carregat la tardor,
voliem viure en ella, inspirats
voliem sentir l’aire fresc,
veure els brillants estels
escoltar el silenci d’aquelles praderes…
Voliem del caos fugir,
però no hem pogut.

L’hem transformat
hem transformat les quatre estacions
voliem viure amb elles,
però…
les hem fet fora.

Ara només desolació i caos
ara només especulació i diners.

On són les musses ara?
On són els nostres sentiments?
Enlloc!
Ja no hi tenen cabuda aquí,
en aquesta vida.

Al meu país
ja no hi ha tardor
al meu país
no hi ha sentiments,
només diners i caos.